Homenatge a la iaia Lluïsa

Per fi he acabat de currar… Mira que m’agrada la meva feina. Però tot i així, a vegades els dies es fan molt llargs. Aquestes dues cantonades que tinc per anar a agafar el bus de tornada cap a casa se’m fan eternes. I això que sempre intento buscar-me al·licients absurds per entretenir-me, i fer que el temps passi més ràpid. Però no hi ha manera… Sort de l’MP3…

Mentre espero l’autobús, m’evadeixo mirant la gent que passa. No sé ben bé què és el que fa que algunes persones em cridin l’atenció immediatament, i en canvi d’altres passin tres cops per davant meu (o per la meva vida) i ni me n’adoni.

Ja està aquí. Pujo al bus i repenjo el cap a la finestra. El bus arranca, i s’atura al mateix cantó, per deixar passar als peatons. Travessa el carrer una personeta que acapara la meva mirada. Camina només trepitjant les ratlles blanques del pas zebra. És una nena, d’uns 5 o 6 anys. El que realment fa que em fixi en ella és que porta pintades les ungles de vermell. Va donada de la mà de la que molt probablement és la seva àvia; una dona de posat entranyable, i mirada de devoció a la néta. Quin vincle tant maco.

Des de sempre m’ha agradat el color vermell.

De sobte, em ve al cap la teoria d’una companya de feina que ella anomena “casualitats còsmiques”. És quan, no saps perquè, sembla que el cosmos s’hagi posat d’acord per ocupar el teu cap amb una cosa en concret. Doncs ara, per mi s’ha donat una casualitat còsmica. Varis fets casuals s’han ajuntat per fer-me pensar en una mateixa cosa. Lògicament, són coses que passen desapercebudes a la vista de tothom, excepte de la persona que les viu; en aquest cas, jo. Mentre espero el bus a la plaça Taulí passa una nena amb les ungles pintades de vermell amb la seva àvia.

El cap se m’omple de records. És d’aquells moments, que si els hagués de dibuixar faria un cap obert per dalt que està ple fins al punt de vessar. En aquest cas vessen coses boniques (que estarien simbolitzades per... per exemple, flors), i coses no tan boniques, més crues (com per exemple... sang).

Penso en la meva àvia. De fet, molt sovint penso en la meva àvia. Fins i tot en contextos que en principis són completament a ella. Però en moments com ara la recordo amb més intensitat.
Després de la seva mort, es fa difícil pensar-hi amb serenitat. És una lluita interna constant per preservar els bons moments, i no només la fi d’aquests, per preservar a la persona a la memòria, per no oblidar-la per molt que la seva absència dolgui.

I és que en el fons, quan una persona et cala, quan una persona és un pilar per tu, no la pots esborrar per molts esforços que facis. Això és bo. És una persona que ha impregnat a la teva persona fins al punt que mai desapareixerà, perquè està en tu. Tu ets una mica aquesta persona. Jo, sóc una mica ella.

Dit: fàcil. Fet: molt complicat. Assumir que ja no hi és... és pràcticament impossible. Assumir que no hi ha res a les teves mans perquè això canviï... encara més impossible. Només queda resignar-se. La mort és això. És saber que ja no tornaré a menjar mai més els millors macarrons del món, i que mai sortiré sempre de casa d’algú amb una bosseta de pomes a la mà.

A vegades, jo mateixa, ni tan sols he estat conscient del paper tan i tan vital que ha jugat a la meva vida. Saps que l’estimes, que vols estar amb ella. Saps que per tu, felicitat, vol dir moltes coses, però una d’elles és que et rebin dient: la meva reina!!! I són aquestes coses les que una, quan ja no hi són, no pot parar de trobar a faltar.

Hi ha actes que no tenen el mateix mèrit si no li comunico. És absurd, perquè l’acte és el que és, i jo he d’estar orgullosa de l’acte, del que he aconseguit. Però no, jo em sentia orgullosa, sobretot pel reconeixement que ella li donava a aquests actes. Per l’alegria que li provocaven. I clar que hi segueix havent gent que se n’alegra, se n’orgulleix, dels meu avenços. Però no sé, és diferent. Hi ha coses, que en certa manera feia per ella. Treure’m un títol d’anglès (perquè ella pogués dir a la tenda que la seva néta tenia el títol de professora d’anglès), treballar sempre al màxim per ser el més autosuficient possible (perquè ella se n’orgullís que a la seva néta no li queien els anells per treballar de cambrera), aprendre constantment i treure les millors notes possibles (li encantava saber que la seva néta era de les millors de la classe)... són actes que, pel simple fet de no poder comunicar-los-hi, de no poder rebre l’alegria que ella em transmetia en assabentar-se’n... perden valor.

Això no vol dir, ni molt menys, que pel fet que ella no hi sigui jo deixi de fer totes aquestes coses! No és pas això el que ella voldria! Però si que vol dir, que el valor que em reporten a mi és una mica més petit.

Ara bé, d’una altra manera, menys real, menys física li segueixo comunicant. Parlo amb mi, com si estigues parlant amb ella. I això em fa adonar que, en certa manera, pensar per ella, o pensar en ella, em fa retrobar-me una mica amb mi mateixa. És com un fil, molt íntim, molt personal, amb la meva pròpia arrel.

Les flors i la sang no paren de vessar, s’escampen al meu voltant. Estic deixant l’autobús tacat de vermell, i ple de pètals, tots ells, com no, de color vermell! Es barreja tot entre si... es barreja la sang, la mort, la buidor, el trobar a faltar un puntal vital, la necessitat no complerta, la irrevocabilitat... amb els pètals, l’essència d’una mateixa, els records, les alegries viscudes, l’amor infinit (i com la mort, irrevocable).

En el fons, me n’adono que sóc afortunada de trasbalsar-me així per la mort d’una persona, la iaia Lluïsa, perquè en el fons no deixa de ser una manifestació de la importància que va tenir a la meva vida aquesta persona, de la petjada que ha deixat en mi, en tots els racons del meu cos, del meu cap, del meu cor. I això, ho tindré amb mi per sempre.

De sobte, atabalada, m’aixeco del seient de l’autobús. Ja he arribat. Final del trajecte. Torno a recollir tots els pensaments dins del meu cap. Baixo i enceto el camí cap a casa. Acabo de decidir que avui em pintaré les ungles de vermell.


Petit text dedicat a la Iaia Lluïsa, a data de 25 de Novembre del 2008, just un any després de la seva mort.

Georgina Monge López