Homenatge a la iaia Lluïsa

Per fi he acabat de currar… Mira que m’agrada la meva feina. Però tot i així, a vegades els dies es fan molt llargs. Aquestes dues cantonades que tinc per anar a agafar el bus de tornada cap a casa se’m fan eternes. I això que sempre intento buscar-me al·licients absurds per entretenir-me, i fer que el temps passi més ràpid. Però no hi ha manera… Sort de l’MP3…

Mentre espero l’autobús, m’evadeixo mirant la gent que passa. No sé ben bé què és el que fa que algunes persones em cridin l’atenció immediatament, i en canvi d’altres passin tres cops per davant meu (o per la meva vida) i ni me n’adoni.

Ja està aquí. Pujo al bus i repenjo el cap a la finestra. El bus arranca, i s’atura al mateix cantó, per deixar passar als peatons. Travessa el carrer una personeta que acapara la meva mirada. Camina només trepitjant les ratlles blanques del pas zebra. És una nena, d’uns 5 o 6 anys. El que realment fa que em fixi en ella és que porta pintades les ungles de vermell. Va donada de la mà de la que molt probablement és la seva àvia; una dona de posat entranyable, i mirada de devoció a la néta. Quin vincle tant maco.

Des de sempre m’ha agradat el color vermell.

De sobte, em ve al cap la teoria d’una companya de feina que ella anomena “casualitats còsmiques”. És quan, no saps perquè, sembla que el cosmos s’hagi posat d’acord per ocupar el teu cap amb una cosa en concret. Doncs ara, per mi s’ha donat una casualitat còsmica. Varis fets casuals s’han ajuntat per fer-me pensar en una mateixa cosa. Lògicament, són coses que passen desapercebudes a la vista de tothom, excepte de la persona que les viu; en aquest cas, jo. Mentre espero el bus a la plaça Taulí passa una nena amb les ungles pintades de vermell amb la seva àvia.

El cap se m’omple de records. És d’aquells moments, que si els hagués de dibuixar faria un cap obert per dalt que està ple fins al punt de vessar. En aquest cas vessen coses boniques (que estarien simbolitzades per... per exemple, flors), i coses no tan boniques, més crues (com per exemple... sang).

Penso en la meva àvia. De fet, molt sovint penso en la meva àvia. Fins i tot en contextos que en principis són completament a ella. Però en moments com ara la recordo amb més intensitat.
Després de la seva mort, es fa difícil pensar-hi amb serenitat. És una lluita interna constant per preservar els bons moments, i no només la fi d’aquests, per preservar a la persona a la memòria, per no oblidar-la per molt que la seva absència dolgui.

I és que en el fons, quan una persona et cala, quan una persona és un pilar per tu, no la pots esborrar per molts esforços que facis. Això és bo. És una persona que ha impregnat a la teva persona fins al punt que mai desapareixerà, perquè està en tu. Tu ets una mica aquesta persona. Jo, sóc una mica ella.

Dit: fàcil. Fet: molt complicat. Assumir que ja no hi és... és pràcticament impossible. Assumir que no hi ha res a les teves mans perquè això canviï... encara més impossible. Només queda resignar-se. La mort és això. És saber que ja no tornaré a menjar mai més els millors macarrons del món, i que mai sortiré sempre de casa d’algú amb una bosseta de pomes a la mà.

A vegades, jo mateixa, ni tan sols he estat conscient del paper tan i tan vital que ha jugat a la meva vida. Saps que l’estimes, que vols estar amb ella. Saps que per tu, felicitat, vol dir moltes coses, però una d’elles és que et rebin dient: la meva reina!!! I són aquestes coses les que una, quan ja no hi són, no pot parar de trobar a faltar.

Hi ha actes que no tenen el mateix mèrit si no li comunico. És absurd, perquè l’acte és el que és, i jo he d’estar orgullosa de l’acte, del que he aconseguit. Però no, jo em sentia orgullosa, sobretot pel reconeixement que ella li donava a aquests actes. Per l’alegria que li provocaven. I clar que hi segueix havent gent que se n’alegra, se n’orgulleix, dels meu avenços. Però no sé, és diferent. Hi ha coses, que en certa manera feia per ella. Treure’m un títol d’anglès (perquè ella pogués dir a la tenda que la seva néta tenia el títol de professora d’anglès), treballar sempre al màxim per ser el més autosuficient possible (perquè ella se n’orgullís que a la seva néta no li queien els anells per treballar de cambrera), aprendre constantment i treure les millors notes possibles (li encantava saber que la seva néta era de les millors de la classe)... són actes que, pel simple fet de no poder comunicar-los-hi, de no poder rebre l’alegria que ella em transmetia en assabentar-se’n... perden valor.

Això no vol dir, ni molt menys, que pel fet que ella no hi sigui jo deixi de fer totes aquestes coses! No és pas això el que ella voldria! Però si que vol dir, que el valor que em reporten a mi és una mica més petit.

Ara bé, d’una altra manera, menys real, menys física li segueixo comunicant. Parlo amb mi, com si estigues parlant amb ella. I això em fa adonar que, en certa manera, pensar per ella, o pensar en ella, em fa retrobar-me una mica amb mi mateixa. És com un fil, molt íntim, molt personal, amb la meva pròpia arrel.

Les flors i la sang no paren de vessar, s’escampen al meu voltant. Estic deixant l’autobús tacat de vermell, i ple de pètals, tots ells, com no, de color vermell! Es barreja tot entre si... es barreja la sang, la mort, la buidor, el trobar a faltar un puntal vital, la necessitat no complerta, la irrevocabilitat... amb els pètals, l’essència d’una mateixa, els records, les alegries viscudes, l’amor infinit (i com la mort, irrevocable).

En el fons, me n’adono que sóc afortunada de trasbalsar-me així per la mort d’una persona, la iaia Lluïsa, perquè en el fons no deixa de ser una manifestació de la importància que va tenir a la meva vida aquesta persona, de la petjada que ha deixat en mi, en tots els racons del meu cos, del meu cap, del meu cor. I això, ho tindré amb mi per sempre.

De sobte, atabalada, m’aixeco del seient de l’autobús. Ja he arribat. Final del trajecte. Torno a recollir tots els pensaments dins del meu cap. Baixo i enceto el camí cap a casa. Acabo de decidir que avui em pintaré les ungles de vermell.


Petit text dedicat a la Iaia Lluïsa, a data de 25 de Novembre del 2008, just un any després de la seva mort.

Georgina Monge López

Intel.lecte i Nova 3, trentè aniversari

Sortint de la inauguració de la Biblioteca d'humanitats, i amb motiu de la celebració del trentè aniversari de la Galeria Intel·lecte i Nova 3, vaig assistir a la inauguració de l’exposició antològica i gràfica commemorativa de l'efemèride. A més de poder contemplar magnifiques obres de Ramon Noè, o de l'Alfons Borrell i de tants artistes que han estat vinculats a aquesta galeria, vaig poder saludar, a més de la Sra. M. Antònia Blasco —la seva propietària i autèntic motor i ànima d'aquest espai d'art— amics com el Ricard Calvo o l'Emili Hierro, la qual cosa sempre és un plaer.

Des d'aquí voldria felicitar la M. Antònia per haver mantingut durant tres dècades un focus de cultura i d'art tan important per a Sabadell.

Per molts anys!

Presentació del Cicle Politeia

Dijous 6 de novembre vàrem fer la roda de premsa de presentació del Cicle Politeia, un esdeveniment clàssic en el mon cultural i social de Sabadell.
En aquest ocasió vaig tenir l’oportunitat de compartir taula amb el Sr. Xavi Zulet, representant de la prestigiosa entitat Lliga dels Drets dels Pobles, coorganitzadors amb l'Ajuntament d'aquest Cicle.

L'objectiu que perseguim és oferir a la ciutadania, mitjançant fòrums de debat del pensament i de les idees, referents en valors cívics i polítics, escollint temes d’interès i ponents d’alt nivell.
Un dels grans mèrits que ha tingut des de sempre Politeia és el d'apropar-se als temes d’actualitat, als temes que interessen evitant divagacions sobre qüestions abstractes o allunyades de la realitat.

Per tant, si hem d’estar molt contents de les edicions anteriors, encara ho hem d’estar més de la present tant pel que fa al tema com als ponents.

Pel que fa al tema: l’abstenció (versus participació). Malaltia social que es manifesta en cada elecció d’una manera preocupant. Per què és produeix? És degut al desencant com diuen uns, o com a conseqüència de la comoditat de la societat del benestar que diuen altres. On ens pot portar? A fórmules totalitàries o bé, com a alternativa, a inclinar-nos cap a estratègies de democràcia participativa? Quina és la legitimació dels càrrecs electes quan els percentatges de participació han estat molt baixos?

D’aquestes i de moltes altres qüestions tindrem oportunitat de reflexionar amb uns ponents d’altíssim nivell que ens oferiran la seva visió des de perspectives diferents però alhora complementàries: Manuel Pimentel, Ferran Mascarell, Sílvia Coppulo, Margarita Riviere- i Jordi Sánchez.

Per tant, res més, tan sols felicitar totes les persones que faran possible aquest cicle Politeia i molt especialment a la Lliga dels Drets dels Pobles, perquè sense aquest treball conjunt no hauria estat possible l’organització d’aquest esdeveniment tan important per a la nostra ciutat.

Adeu amic Joan

Ahir al matí em vaig assabentar del traspàs d'un gran ciutadà i d'una millor persona: l'amic Joan Barberan. Un home que estimava Sabadell i estimava el Sabadell.

Treballador incansable, i amb una amabilitat i generositat fora del comú, sempre tenia una frase amable per a tothom..

Encara recordo, amic Joan, el dia que em vas sorprendre amb un bonic regal: una col·lecció de fotografies antigues de l'antic camp de l'Arraona i una foto aèria del Club Natació Sabadell, les quals, des del dia que me les vas lliurar, estan penjades al meu despatx. A totes les persones que s'hi han interessat sempre els he dit: "Són un obsequi del meu amic Joan Barberan". Eren còpies de les originals que, amb la teva habitual generositat, havies lliurat a l'Arxiu

I també em ve a la memòria aquell dia que em vas fer veure aquell vídeo de promoció del Centre d'Esports, que fou idea teva, el qual acabava dient "...A Sabadell... del Sabadell!".

Joan, a partir d'ara no et trobarem per la Rambla, ni et veurem organitzant actes solidaris o de captació de nous socis per al teu Centre d'Esports Sabadell, però et puc ben assegurar que totes les persones que t'hem conegut et seguirem tenint molt present.

Acte de cloenda Lluïm diferències, vestim il.lusions

Sabadell és una ciutat on conviuen moltes realitats culturals diferents. Aquestes realitats han comportat noves formes d'expressió cultural interessants de compartir i que han estat l'origen d'aquest projecte que hem anomenat "Lluïm diferències, vestim il·lusions".

Vint-i-quatre dones procedents de la diversitat cultural més absoluta n’han estat les veritables protagonistes. Han aconseguit desenvolupar un taller de costura, un cicle de conferències, una exposició de fotografies, una altra de vestits i fins i tot una desfilada.

És per tot plegat que, a l'hora de fer balanç d'aquest projecte, podem concloure sense cap mena de dubte afirmant que ha estat una experiència molt interessant tant per les persones que hi han participat directament com pels que ho hem fet d'una manera indirecta.

Per tant, tan sols fer-los arribar una felicitació molt sincera que cal fer extensiva a totes les persones que els han ajudat: monitors/es, professors/es, tècnic/es... i molt especialment al Sr.. Antoni Miró, el qual, des del primer moment, va avalar aquest projecte.

Moltes felicitats!

Jornada Joan Sardà 2008: "La comunicació a l'empresa"

Avui (4 de novembre) hem pogut gaudir d'un acte molt interessant organitzat per Caixa SBD dins del marc de la Jornada Joan Sardà 2008, que enguany ha versat sobre "La comunicació a l'Empresa"

Aquesta Jornada, a la qual he tingut l'honor de ser convidat en l'acte inaugural compartint taula amb el Sr. Salvador Soley, president de Caixa Sabadell, i amb el Sr. Antoni Soy, secretari d'Indústria i Empresa de la Conselleria d'Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya, i al posterior dinar col·loqui, ha constat de dues parts. En la primera, fent de moderador el Dr. Carles Murillo, catedràtic d'Economia de la UPF, han fet de ponents els Sr. Manel Adell, director general de Desigual, i el Sr. Pau Herrera, director general de BPMO. En la segona, el Sr. Manuel Campo Vidal ens ha fet una conferència molt interessant que ha acabat amb un enriquidor diàleg.

Moltes gràcies i moltes felicitats a Caixa Sabadell per organitzar un esdeveniment tan important per a la ciutat!

Fotos realitzades per la Sra. Berta Tiana i cedides amablement per l'Obra Social Caixa Sabadell.