Un bon article

 

Un mal negocio

David García | 

 

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

 

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?

Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional."

 

Article de la Sra. Pont sobre "la parra" de casa.

Una magnífica veïna i millor persona, la Sra. Pepita Pont, va publicar un article al Diari de Sabadell del dissabte 4 d’agost que ens ha omplert d’alegria a tota la família.

En ell parla de la parra de casa, de la casa on jo vaig néixer fa més de cinquanta quatre anys. Una parra que van plantar els pares tot just es vans instal·lar en la seva nova llar ( el dia de la Mare de Deu d’Agost  faria cinquanta cinc anys) al carrer  de la Baronia (llavors Arraona) cantonada Bruguera. Una parra que per a tots nosaltres fou més que un simple vegetal. Fou  l’ombra que, sobretot a l’estiu,  ens acompanyà tantes hores  de conversa amb la família i els veïns , que ens va permetre tantes hores de joc a mi mateix i als meus fills (a sota seu hi havia un gronxador) i que va estar present en les nostres vides des del dia que la família anar a viure a aquesta casa fins el trist jorn en que, morts els pares, el meu germà i jo mateix la vàrem retornar als seus propietaris.

L’article diu així:

“La parra del carrer Josep Bruguera provoca l’admiració de tothom”

Qui havia de dir que una parra que van plantar l’Emili i la Lluïsa, amb els anys que fa que aquest matrimoni ens va deixar, ja per les malalties o per la seva longevitat, hagi crescut d’una manera desmesurada “ja que ningú la cuida”, traspassant la paret de l’eixida i penjant plena de raïms, adornant el carrer i donant-li una alegría insospitada.

Vaig quedar sorpresa en veure que una senyora baixava del cotxe i, amb una càmera, va fotografiar aquesta parra des de diferents angles.

No vaig poder deixar de felicitar-la pel seu bon gust. Va dir-me que cada dia, quan passa per aquest carrer, no deixa d’admirar-la i, al parlar-ne amb el seu marit, aquest li suggerí que la fotografiés.

Una bona pensada! M’agradaria que tothom la respectés i, qual els raïms siguin madurs, poder-los collir per degustar-los entre tots els veïns, principalment amb l’Emili i el Lluís, els dos fills del matrimoni que la va plantar.

Si això es pot assolir, serà un èxit de la cultura del nostre poble.

Pepita Pont.

Gràcies Pepita, gràcies per aquest breu però sentit article que , amb el motiu  de la parra, ens heu demostrat que, com nosaltres, els veïns, els nostres  estimats veïns, seguiu  recordar als pares.

Si em permeteu però voldria fer només una puntualització. Dieu que, malgrat que ningú en te cura, ha traspassat la paret i està plena de raïms. No és del tot cert. Tal com em va dir la meva estimadíssima Teresa Sais, una altra veïna del carrer Bruguera, la mare, des d’allà on sigui, la segueix regant cada dia. Si no, com és que està tant maca que provoca l’admiració dels vianants?

Gràcies a una col.laboració molt especial a partir d'ara podré compartir el Massada-Sabadell amb vosaltres. Gràcies "Curosa"!!!

Massada Sabadell 16

Lectura de la tesina de la Georgina

Fa uns dies, vaig viure una situació molt especial que em va omplir d’alegria i orgull: la meva filla Georgina, sota la direcció de la Dra. Lourdes Benería (professora Emèrita de la Cornell University) i a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona va dur a terme la lectura pública de la seva tesina.

El jurat estava format per la mateixa Doctora Benería en qualitat de tutora, la Dra. Josepa Bru del Departament de Geografia de la Universitat de Girona, en qualitat de Vocal Segona i de la Dra. Yolanda Tortajada professora dels Estudis de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili. Com a suplent hi fou present la Dra. Anna Ortiz Guitart professora de Departament de Geografia de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Georgina ens va fer un brillant resum del seu treball “Efecte de la crisi econòmica actual en el mercat laboral per a dones i homes”.

En la seva exposició, començà emmarcant l’objectiu de la recerca, el qual està centrat en analitzar l’impacte de la crisi econòmica actual en homes i dones, així com l’efecte que aquesta hagi pogut tenir en les relacions de gènere. Partint de la base que el capitalisme ha operat des del seu origen en conjunció amb el patriarcat, l’estudi pretén examinar si en el moment de crisi d’aquest mode de producció també es posen en crisi les relacions de gènere. L’anàlisi es centra en l’impacte de la crisi en el mercat laboral.

Georgina continuà la seva exposició explicant la metodologia utilitzada i els paradigmes sota els quals opera la investigació. A continuació exposà el marc teòric sobre l’origen de les causes que han conduït a l’actual situació de crisi del sistema econòmic i analitzà, a través de dades empíriques, l’impacte d’aquesta crisi en diferents àmbits, les conseqüències diferencials que ha tingut per homes i per dones i com això pot haver alterat les relacions de gènere.

Les conclusions a les que arribà, de forma molt resumida han estat les següents:

• La crisi econòmica ha empitjorat la situació en el món productiu tant d’homes com de dones, però la desigualtat de gènere que es dóna al mercat laboral no és fruit de la crisi sinó que és prèvia a aquesta.

• L’impacte de la crisi ha estat proporcionalment major en el col·lectiu d’homes que en el de dones, donant-se un fenomen que es podria catalogar com “igualtat negativa” en la tendència a la precarització de la classe obrera.

• Els homes segueixen estan més ben situats que les dones dins del mercat de treball. Però l’empitjorament relatiu de la seva situació ha fet que la situació dels homes es vagi equiparant (en negatiu) a la de les dones.

• Tot sembla indicar que aquests canvis en l’esfera productiva estan produint també canvis en les relacions de gènere, debilitant-les, i fent reduir el poder de l’home dins la llar i la parella, i conduint a que cada cop siguin més dones les que ocupen el paper de persona de referència de la llar.

• És necessari interrogar-se, però, si aquests canvis són conjunturals o si, per contra, s’han donat moviments estructurals que provoquen canvis ja irreversibles a nivell de gènere. Tot sembla indicar que les variacions estan sent d’arrel en el propi sistema productiu i també en el sistema de sexe/gènere, i que, per tant, la tendència a la plena incorporació i a la permanència de les dones a l’esfera productiva acabarà esdevenint irreversible.

• Tots els canvis en les relacions de gènere que s’estan donant es poden veure seriosament afectats, i potser fins i tot frenats, en funció de les mesures que prenguin els governs per fer front a la crisi. S’està donant una privatització de la protecció social, i l’assumpció de les despeses socials s’han traslladat al terreny privat, responsabilitzant-se’n principalment les dones.

• La solució passa per trobar un altre sistema. L’actual, al ser intrínsecament injust, no pot proveir les eines per transformar-se de tal manera que pugui satisfer les necessitats de la majoria de les persones i deixar d’estar al servei d’una classe minoritària.

En el jurat va haver-hi unanimitat a l’hora de valorar quantitativa i qualitativament el treball, destacant l’interès del tema, el rigor metodològic i el valor pràctic de les conclusions.

D’igual forma, els membres del jurat van ser unànimes a l’hora de destacar dues característiques del treball: d’una banda que ofereix nous camins per a continuar diverses recerques i de l’altra, el marcat interès en que sigui publicat.

Totes i cadascuna de les components del tribunal van fer les pertinents preguntes amb l’objectiu de, per una banda, aclarir algun aspecte concret (metodològic, conceptual, ....) i de l’altra, per verificar els coneixements de l’autora. Preguntes que la Georgina va contestar amb gran seguretat demostrant un profund coneixement del tema tractat.

Amb posterioritat el jurat es va retirar a deliberar. Passats uns minuts es comunicà públicament la seva decisió d’atorgar a la tesina una nota de 9.5, alhora que reiteraven les seves felicitacions a l’autora i l’encoratjaven a continuar les seves recerques amb la tesi doctoral.

No cal pas que us digui que per a mi fou un moment de gran felicitat, d’aquells exclusius que es recorden tota la vida. Contemplar com la teva filla, a la que has vist néixer i créixer, a la que has intentat educar de la millor manera i a la que has estimat més que a tu mateix, es demostra com a tota una experta en un tema tan sensible i important i que aquest resultat és fruit d’un talent més que destacable i d’una capacitat i voluntat de treball més que lloable, et deixa sumit en un estat de felicitat gairebé complerta.

Felicitats Georgina i gràcies. Felicitats per ser tant intel·ligent i treballadora. No et desanimis per les circumstàncies i segueix creient en tu mateixa: en els teus valors, en la teva capacitat i en la teva voluntat. I gràcies per aconseguir quelcom tan difícil com és el fer-me tan i tan feliç.

Sabadell Juliol 2012

Una amistat m'ha fet arribar aquest article, via correu electrònic, sense autor ni signatura. Però com que em sembla una bona reflexió, he decidit compartir-la.

El triunfo de los mediocres

 

Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo. Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes o una huelga general. Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel. Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre. Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente. Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan. Porque son de los nuestros. Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.

Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura. Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un presidente que hablara inglés o tuviera unos mínimos conocimientos sobre política internacional. Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir incluso a las asociaciones de víctimas del terrorismo. Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo tres veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado. Mediocre es un país que no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.

Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro, que sin embargo, encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas. Es mediocre un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada –cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada. Un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza.

Mediocre es un país que ha permitido, fomentado y celebrado el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la mediocridad.

YAD VASHEM al cor...

Totes aquelles persones que han tingut la oportunitat de visitar Jerusalem, en un o altre moment de la seva estada, han volgut conèixer el YAD VASHEM, el conjunt museístic erigit en memòria de l’Holocaust.

L’objectiu d’aquesta institució és la de perpetuar la memòria de totes i cadascuna de les víctimes del nazisme a fi que, especialment pensant en les generacions futures, ni s’oblidi ni es torni a repetir mai més aquella tragèdia.

Amb aquest objectiu el YAD VASHEM ofereix als seus visitants un memorial perpetu mitjançant la seva biblioteca, els seus arxius, la seva escola i els seus espais museístics. En ells hi trobem un recull d’objectes, obres d’art, documents, testimonis, noms, fotografies...sempre amb l’objectiu de preservar la memòria històrica.

La part de museu consta d’un seguit de sales que, de forma cronològica i amb el suport de plafons, fotografies, objectes, espais i elements audiovisuals ens condueix per una recreació d’aquell malson que fou l’Holocaust. Recreació rigorosa i, malgrat la seva increïble duresa, totalment absent de sensibleria. Se’ns presenten les diferents cares del políedre de bogeria en que consistí en nazisme i les seves conseqüències. I ho fa amb tota la cruesa i alhora amb un tacte exquisit.

Molts són els sentiments i els comentaris que amb tota seguretat provoca als visitants entrar em contacte amb tots i cadascun dels racons del YAD VASHEM i que segurament podría compartir amb tots vosaltres. Però com que disposo d’un espai força limitat, voldría centrar el meu comentari en un punt. En un sol punt. Gairebé al final del recorregut pel museu, arribem a una sala on es recrea la caiguda del nazisme. Per a tots els visitants significa un moment de triomf, d’alegria, d’alliberament. En ell, en principi, el visitant espera que se’ns mostri com el malson havia acabat. Per explicar la caiguda del nazisme es presenten diferents elements entre els quals es destaquen dues fotografies, fetes segurament en pocs dies de diferència. En una es pot veure l’alegria d’un grup de persones als carrers de París en plena festa. Homes i dones feliços, cantant, saltant, abraçant-se i fent-se petons. El malson per a ells havia acabat i començava, un cop aixafat el mal, una etapa de reconstrucció i d’esperança de les seves vides en llibertat. L’altra fotografia ens mostra la imatge d’un home en un camp de concentració acabat d’alliberar. En ella es veu una persona, reduïda a la mínima expressió: en un estat físic lamentable, en un entorn dantesc, mig estirat al terra, gairebé arrossegant-se, sense esma, immers en un rictus de dolor, de plor esfereïdor, esgarrifós. En aquesta foto no es veia enlloc l’alegria per l’alliberament, ni es veien cants, ni balls. Tant sols dolor i desesperança. El dolor i la desesperança que es deriva després d’haver-ho perdut tot i a tots. Fins i tot a la pròpia persona. Certament, la II Guerra Mundial finalitzà un dia de maig de 1945, però per a molts, la vida no retornà mai més. Alguns fins i tot sobrevisqueren, però l’alegria mai més tornà a ells i la pena més profunda els acompanyà fins el darrer dels seus dies.

La propera vegada que aneu a YAD VASHEM fixeu-vos-hi. I si sou gent de bé, mai més podreu esborrar aquella imatge dels vostres ulls.

Torno a ser aquí!!!

Benvolgudes i benvolguts,

Després d’un temps d’inactivitat, he decidit tornar a l’activitat el meu blog.

Fins ara les obligacions públiques em demanaven una gran quantitat d’hores que no em deixaven temps per a cap altre mena d’activitat. Certament aquesta legislatura, malgrat que la feina és molta i molt engrescadora, el nivell d’exigència ha afluixat i, en aquest sentit, puc disposar d’un temps, una part del qual, he pensat que podria dedicar a exposar la meva manera de veure les coses de temes tant o tan poc importants com el futbol, la política, la realitat nacional, la crisi.....

Fins fa un temps com a mitjà d’intercanvi d’informació havia utilitzat faceboock, però he arribat a la conclusió que el blog em permetrà comunicar-me de forma més profunda i elaborada.

Per tant us convido a totes i tots els que així ho desitgeu a visitar el blog i que, a més, aneu deixant les vostres aportacions i opinions sobre els temes que aniré abordant.


En alguns casos veureu que aquests seran de collita pròpia i d’altres reproduiré articles i/o comentaris que, sota el meu humil criteri, hauré valorat importats de reproduir.

Espero els vostres comentaris.