Totes aquelles persones que han tingut la oportunitat de visitar Jerusalem, en un o altre moment de la seva estada, han volgut conèixer el YAD VASHEM, el conjunt museístic erigit en memòria de l’Holocaust.
L’objectiu d’aquesta institució és la de perpetuar la memòria de totes i cadascuna de les víctimes del nazisme a fi que, especialment pensant en les generacions futures, ni s’oblidi ni es torni a repetir mai més aquella tragèdia.
Amb aquest objectiu el YAD VASHEM ofereix als seus visitants un memorial perpetu mitjançant la seva biblioteca, els seus arxius, la seva escola i els seus espais museístics. En ells hi trobem un recull d’objectes, obres d’art, documents, testimonis, noms, fotografies...sempre amb l’objectiu de preservar la memòria històrica.
La part de museu consta d’un seguit de sales que, de forma cronològica i amb el suport de plafons, fotografies, objectes, espais i elements audiovisuals ens condueix per una recreació d’aquell malson que fou l’Holocaust. Recreació rigorosa i, malgrat la seva increïble duresa, totalment absent de sensibleria. Se’ns presenten les diferents cares del políedre de bogeria en que consistí en nazisme i les seves conseqüències. I ho fa amb tota la cruesa i alhora amb un tacte exquisit.
Molts són els sentiments i els comentaris que amb tota seguretat provoca als visitants entrar em contacte amb tots i cadascun dels racons del YAD VASHEM i que segurament podría compartir amb tots vosaltres. Però com que disposo d’un espai força limitat, voldría centrar el meu comentari en un punt. En un sol punt. Gairebé al final del recorregut pel museu, arribem a una sala on es recrea la caiguda del nazisme. Per a tots els visitants significa un moment de triomf, d’alegria, d’alliberament. En ell, en principi, el visitant espera que se’ns mostri com el malson havia acabat. Per explicar la caiguda del nazisme es presenten diferents elements entre els quals es destaquen dues fotografies, fetes segurament en pocs dies de diferència. En una es pot veure l’alegria d’un grup de persones als carrers de París en plena festa. Homes i dones feliços, cantant, saltant, abraçant-se i fent-se petons. El malson per a ells havia acabat i començava, un cop aixafat el mal, una etapa de reconstrucció i d’esperança de les seves vides en llibertat. L’altra fotografia ens mostra la imatge d’un home en un camp de concentració acabat d’alliberar. En ella es veu una persona, reduïda a la mínima expressió: en un estat físic lamentable, en un entorn dantesc, mig estirat al terra, gairebé arrossegant-se, sense esma, immers en un rictus de dolor, de plor esfereïdor, esgarrifós. En aquesta foto no es veia enlloc l’alegria per l’alliberament, ni es veien cants, ni balls. Tant sols dolor i desesperança. El dolor i la desesperança que es deriva després d’haver-ho perdut tot i a tots. Fins i tot a la pròpia persona. Certament, la II Guerra Mundial finalitzà un dia de maig de 1945, però per a molts, la vida no retornà mai més. Alguns fins i tot sobrevisqueren, però l’alegria mai més tornà a ells i la pena més profunda els acompanyà fins el darrer dels seus dies.
La propera vegada que aneu a YAD VASHEM fixeu-vos-hi. I si sou gent de bé, mai més podreu esborrar aquella imatge dels vostres ulls.
