Un bon article

 

Un mal negocio

David García | 

 

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

 

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?

Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional."

 

Article de la Sra. Pont sobre "la parra" de casa.

Una magnífica veïna i millor persona, la Sra. Pepita Pont, va publicar un article al Diari de Sabadell del dissabte 4 d’agost que ens ha omplert d’alegria a tota la família.

En ell parla de la parra de casa, de la casa on jo vaig néixer fa més de cinquanta quatre anys. Una parra que van plantar els pares tot just es vans instal·lar en la seva nova llar ( el dia de la Mare de Deu d’Agost  faria cinquanta cinc anys) al carrer  de la Baronia (llavors Arraona) cantonada Bruguera. Una parra que per a tots nosaltres fou més que un simple vegetal. Fou  l’ombra que, sobretot a l’estiu,  ens acompanyà tantes hores  de conversa amb la família i els veïns , que ens va permetre tantes hores de joc a mi mateix i als meus fills (a sota seu hi havia un gronxador) i que va estar present en les nostres vides des del dia que la família anar a viure a aquesta casa fins el trist jorn en que, morts els pares, el meu germà i jo mateix la vàrem retornar als seus propietaris.

L’article diu així:

“La parra del carrer Josep Bruguera provoca l’admiració de tothom”

Qui havia de dir que una parra que van plantar l’Emili i la Lluïsa, amb els anys que fa que aquest matrimoni ens va deixar, ja per les malalties o per la seva longevitat, hagi crescut d’una manera desmesurada “ja que ningú la cuida”, traspassant la paret de l’eixida i penjant plena de raïms, adornant el carrer i donant-li una alegría insospitada.

Vaig quedar sorpresa en veure que una senyora baixava del cotxe i, amb una càmera, va fotografiar aquesta parra des de diferents angles.

No vaig poder deixar de felicitar-la pel seu bon gust. Va dir-me que cada dia, quan passa per aquest carrer, no deixa d’admirar-la i, al parlar-ne amb el seu marit, aquest li suggerí que la fotografiés.

Una bona pensada! M’agradaria que tothom la respectés i, qual els raïms siguin madurs, poder-los collir per degustar-los entre tots els veïns, principalment amb l’Emili i el Lluís, els dos fills del matrimoni que la va plantar.

Si això es pot assolir, serà un èxit de la cultura del nostre poble.

Pepita Pont.

Gràcies Pepita, gràcies per aquest breu però sentit article que , amb el motiu  de la parra, ens heu demostrat que, com nosaltres, els veïns, els nostres  estimats veïns, seguiu  recordar als pares.

Si em permeteu però voldria fer només una puntualització. Dieu que, malgrat que ningú en te cura, ha traspassat la paret i està plena de raïms. No és del tot cert. Tal com em va dir la meva estimadíssima Teresa Sais, una altra veïna del carrer Bruguera, la mare, des d’allà on sigui, la segueix regant cada dia. Si no, com és que està tant maca que provoca l’admiració dels vianants?

Gràcies a una col.laboració molt especial a partir d'ara podré compartir el Massada-Sabadell amb vosaltres. Gràcies "Curosa"!!!

Massada Sabadell 16

Lectura de la tesina de la Georgina

Fa uns dies, vaig viure una situació molt especial que em va omplir d’alegria i orgull: la meva filla Georgina, sota la direcció de la Dra. Lourdes Benería (professora Emèrita de la Cornell University) i a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona va dur a terme la lectura pública de la seva tesina.

El jurat estava format per la mateixa Doctora Benería en qualitat de tutora, la Dra. Josepa Bru del Departament de Geografia de la Universitat de Girona, en qualitat de Vocal Segona i de la Dra. Yolanda Tortajada professora dels Estudis de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili. Com a suplent hi fou present la Dra. Anna Ortiz Guitart professora de Departament de Geografia de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Georgina ens va fer un brillant resum del seu treball “Efecte de la crisi econòmica actual en el mercat laboral per a dones i homes”.

En la seva exposició, començà emmarcant l’objectiu de la recerca, el qual està centrat en analitzar l’impacte de la crisi econòmica actual en homes i dones, així com l’efecte que aquesta hagi pogut tenir en les relacions de gènere. Partint de la base que el capitalisme ha operat des del seu origen en conjunció amb el patriarcat, l’estudi pretén examinar si en el moment de crisi d’aquest mode de producció també es posen en crisi les relacions de gènere. L’anàlisi es centra en l’impacte de la crisi en el mercat laboral.

Georgina continuà la seva exposició explicant la metodologia utilitzada i els paradigmes sota els quals opera la investigació. A continuació exposà el marc teòric sobre l’origen de les causes que han conduït a l’actual situació de crisi del sistema econòmic i analitzà, a través de dades empíriques, l’impacte d’aquesta crisi en diferents àmbits, les conseqüències diferencials que ha tingut per homes i per dones i com això pot haver alterat les relacions de gènere.

Les conclusions a les que arribà, de forma molt resumida han estat les següents:

• La crisi econòmica ha empitjorat la situació en el món productiu tant d’homes com de dones, però la desigualtat de gènere que es dóna al mercat laboral no és fruit de la crisi sinó que és prèvia a aquesta.

• L’impacte de la crisi ha estat proporcionalment major en el col·lectiu d’homes que en el de dones, donant-se un fenomen que es podria catalogar com “igualtat negativa” en la tendència a la precarització de la classe obrera.

• Els homes segueixen estan més ben situats que les dones dins del mercat de treball. Però l’empitjorament relatiu de la seva situació ha fet que la situació dels homes es vagi equiparant (en negatiu) a la de les dones.

• Tot sembla indicar que aquests canvis en l’esfera productiva estan produint també canvis en les relacions de gènere, debilitant-les, i fent reduir el poder de l’home dins la llar i la parella, i conduint a que cada cop siguin més dones les que ocupen el paper de persona de referència de la llar.

• És necessari interrogar-se, però, si aquests canvis són conjunturals o si, per contra, s’han donat moviments estructurals que provoquen canvis ja irreversibles a nivell de gènere. Tot sembla indicar que les variacions estan sent d’arrel en el propi sistema productiu i també en el sistema de sexe/gènere, i que, per tant, la tendència a la plena incorporació i a la permanència de les dones a l’esfera productiva acabarà esdevenint irreversible.

• Tots els canvis en les relacions de gènere que s’estan donant es poden veure seriosament afectats, i potser fins i tot frenats, en funció de les mesures que prenguin els governs per fer front a la crisi. S’està donant una privatització de la protecció social, i l’assumpció de les despeses socials s’han traslladat al terreny privat, responsabilitzant-se’n principalment les dones.

• La solució passa per trobar un altre sistema. L’actual, al ser intrínsecament injust, no pot proveir les eines per transformar-se de tal manera que pugui satisfer les necessitats de la majoria de les persones i deixar d’estar al servei d’una classe minoritària.

En el jurat va haver-hi unanimitat a l’hora de valorar quantitativa i qualitativament el treball, destacant l’interès del tema, el rigor metodològic i el valor pràctic de les conclusions.

D’igual forma, els membres del jurat van ser unànimes a l’hora de destacar dues característiques del treball: d’una banda que ofereix nous camins per a continuar diverses recerques i de l’altra, el marcat interès en que sigui publicat.

Totes i cadascuna de les components del tribunal van fer les pertinents preguntes amb l’objectiu de, per una banda, aclarir algun aspecte concret (metodològic, conceptual, ....) i de l’altra, per verificar els coneixements de l’autora. Preguntes que la Georgina va contestar amb gran seguretat demostrant un profund coneixement del tema tractat.

Amb posterioritat el jurat es va retirar a deliberar. Passats uns minuts es comunicà públicament la seva decisió d’atorgar a la tesina una nota de 9.5, alhora que reiteraven les seves felicitacions a l’autora i l’encoratjaven a continuar les seves recerques amb la tesi doctoral.

No cal pas que us digui que per a mi fou un moment de gran felicitat, d’aquells exclusius que es recorden tota la vida. Contemplar com la teva filla, a la que has vist néixer i créixer, a la que has intentat educar de la millor manera i a la que has estimat més que a tu mateix, es demostra com a tota una experta en un tema tan sensible i important i que aquest resultat és fruit d’un talent més que destacable i d’una capacitat i voluntat de treball més que lloable, et deixa sumit en un estat de felicitat gairebé complerta.

Felicitats Georgina i gràcies. Felicitats per ser tant intel·ligent i treballadora. No et desanimis per les circumstàncies i segueix creient en tu mateixa: en els teus valors, en la teva capacitat i en la teva voluntat. I gràcies per aconseguir quelcom tan difícil com és el fer-me tan i tan feliç.

Sabadell Juliol 2012

Una amistat m'ha fet arribar aquest article, via correu electrònic, sense autor ni signatura. Però com que em sembla una bona reflexió, he decidit compartir-la.

El triunfo de los mediocres

 

Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo. Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes o una huelga general. Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel. Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre. Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente. Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan. Porque son de los nuestros. Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.

Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura. Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un presidente que hablara inglés o tuviera unos mínimos conocimientos sobre política internacional. Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir incluso a las asociaciones de víctimas del terrorismo. Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo tres veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado. Mediocre es un país que no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.

Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro, que sin embargo, encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas. Es mediocre un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada –cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada. Un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza.

Mediocre es un país que ha permitido, fomentado y celebrado el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la mediocridad.

YAD VASHEM al cor...

Totes aquelles persones que han tingut la oportunitat de visitar Jerusalem, en un o altre moment de la seva estada, han volgut conèixer el YAD VASHEM, el conjunt museístic erigit en memòria de l’Holocaust.

L’objectiu d’aquesta institució és la de perpetuar la memòria de totes i cadascuna de les víctimes del nazisme a fi que, especialment pensant en les generacions futures, ni s’oblidi ni es torni a repetir mai més aquella tragèdia.

Amb aquest objectiu el YAD VASHEM ofereix als seus visitants un memorial perpetu mitjançant la seva biblioteca, els seus arxius, la seva escola i els seus espais museístics. En ells hi trobem un recull d’objectes, obres d’art, documents, testimonis, noms, fotografies...sempre amb l’objectiu de preservar la memòria històrica.

La part de museu consta d’un seguit de sales que, de forma cronològica i amb el suport de plafons, fotografies, objectes, espais i elements audiovisuals ens condueix per una recreació d’aquell malson que fou l’Holocaust. Recreació rigorosa i, malgrat la seva increïble duresa, totalment absent de sensibleria. Se’ns presenten les diferents cares del políedre de bogeria en que consistí en nazisme i les seves conseqüències. I ho fa amb tota la cruesa i alhora amb un tacte exquisit.

Molts són els sentiments i els comentaris que amb tota seguretat provoca als visitants entrar em contacte amb tots i cadascun dels racons del YAD VASHEM i que segurament podría compartir amb tots vosaltres. Però com que disposo d’un espai força limitat, voldría centrar el meu comentari en un punt. En un sol punt. Gairebé al final del recorregut pel museu, arribem a una sala on es recrea la caiguda del nazisme. Per a tots els visitants significa un moment de triomf, d’alegria, d’alliberament. En ell, en principi, el visitant espera que se’ns mostri com el malson havia acabat. Per explicar la caiguda del nazisme es presenten diferents elements entre els quals es destaquen dues fotografies, fetes segurament en pocs dies de diferència. En una es pot veure l’alegria d’un grup de persones als carrers de París en plena festa. Homes i dones feliços, cantant, saltant, abraçant-se i fent-se petons. El malson per a ells havia acabat i començava, un cop aixafat el mal, una etapa de reconstrucció i d’esperança de les seves vides en llibertat. L’altra fotografia ens mostra la imatge d’un home en un camp de concentració acabat d’alliberar. En ella es veu una persona, reduïda a la mínima expressió: en un estat físic lamentable, en un entorn dantesc, mig estirat al terra, gairebé arrossegant-se, sense esma, immers en un rictus de dolor, de plor esfereïdor, esgarrifós. En aquesta foto no es veia enlloc l’alegria per l’alliberament, ni es veien cants, ni balls. Tant sols dolor i desesperança. El dolor i la desesperança que es deriva després d’haver-ho perdut tot i a tots. Fins i tot a la pròpia persona. Certament, la II Guerra Mundial finalitzà un dia de maig de 1945, però per a molts, la vida no retornà mai més. Alguns fins i tot sobrevisqueren, però l’alegria mai més tornà a ells i la pena més profunda els acompanyà fins el darrer dels seus dies.

La propera vegada que aneu a YAD VASHEM fixeu-vos-hi. I si sou gent de bé, mai més podreu esborrar aquella imatge dels vostres ulls.

Torno a ser aquí!!!

Benvolgudes i benvolguts,

Després d’un temps d’inactivitat, he decidit tornar a l’activitat el meu blog.

Fins ara les obligacions públiques em demanaven una gran quantitat d’hores que no em deixaven temps per a cap altre mena d’activitat. Certament aquesta legislatura, malgrat que la feina és molta i molt engrescadora, el nivell d’exigència ha afluixat i, en aquest sentit, puc disposar d’un temps, una part del qual, he pensat que podria dedicar a exposar la meva manera de veure les coses de temes tant o tan poc importants com el futbol, la política, la realitat nacional, la crisi.....

Fins fa un temps com a mitjà d’intercanvi d’informació havia utilitzat faceboock, però he arribat a la conclusió que el blog em permetrà comunicar-me de forma més profunda i elaborada.

Per tant us convido a totes i tots els que així ho desitgeu a visitar el blog i que, a més, aneu deixant les vostres aportacions i opinions sobre els temes que aniré abordant.


En alguns casos veureu que aquests seran de collita pròpia i d’altres reproduiré articles i/o comentaris que, sota el meu humil criteri, hauré valorat importats de reproduir.

Espero els vostres comentaris.

La Biblioteca del Nord

Com segurament ja sabeu, estem a punt d’inaugurar una nova biblioteca a la ciutat. Es tracta de la Biblioteca del Nord, situada a la ronda de Navacerrada, 60.

La nova biblioteca, que compta amb més de 2.400 metres quadrats de superfície, serà la segona més gran de Sabadell després del Vapor Badia.

Es tracta d’una biblioteca pensada amb els nous criteris i maneres d’entendre els serveis bibliotecaris. Amb espais diàfans i oberts, on es combinen llibres amb diaris, CD, DVD, etc.

Amb l’obertura d’aquest equipament, es continua endavant amb el desplegament del Pla de Biblioteques, que farà possible que el 2011 tots els ciutadans i ciutadanes de Sabadell puguin gaudir d’un servei bibliotecari com a màxim a 15 o 20 minuts caminant des de casa.

Des d’aquí us vull convidar que assistiu demà a la inauguració i que us hi acosteu per conèixer aquest nou equipament. De ben segur que us sorprendrà.

Darrera Comissió Especial de Contractació d'Obres del FEIL

El passat divendres dia 14 vàrem dur a terme al darrera reunió de la Comissió Especial de Contractació d'Obres del FEIL.

Aquest grup de treball s'ha reunit cada divendres durant vuit setmanes consecutives al Despatx Lluch. En el seu si s’han obert les pliques de tots els projectes d'obra, que en són 118 i que corresponen a 131 actuacions. Els barems de puntuació per a l'adjudicació dels projectes finançats pel FEIL han prioritzat, especialment, la generació d'ocupació i la contractació de persones amb especials dificultats per accedir al món laboral. A més a més, cal recordar que tots els projectes s'estan fent amb procediments amb publicitat, tot i que n'hi ha 71 que es podrien fer directament amb procediments negociats. D'aquesta manera, s'ha volgut incentivar que empreses que habitualment no treballen per a l'administració ho puguin fer.

L'alcalde ha proposat avui que els membres la Comissió Especial de Contractació d'Obres del FEIL formin part de la Comissió de Seguiment de les Obres. Aquesta nova comissió incorporarà representants del Pacte Local per a l'Ocupació, amb presència dels sindicats, que podran fer un seguiment de les obres i validar que es compleixen els compromisos de contractació de personal de les empreses adjudicatàries.

Los silencios del Papa Luna

Fa uns quants dies, el Sr. Jesús Caudevilla va voler presentar el seu darrer llibre (el vuitè!), Los silencios del Papa Luna, a l'auditori de la Biblioteca del Vapor Badia i tingué l'amabilitat de convidar-me a acompanyar-lo en aquesta presentació.

Tal com vaig poder manifestar en aquests acte, per a mi va ser un gran motiu d'alegria poder-hi ser present, bàsicament per quatre motius:

• El fet de presentar un llibre sempre és una bona notícia per al món de la cultura.
• Si aquest llibre està escrit per un escriptor sabadellenc, l'alegria és doble.
• Però és que, a més, el nom de la nostra ciutat surt reiteradament al llarg de totes les pàgines de l'obra, la satisfacció és notòria.
• I si aquesta persona que l'ha escrit és un bon amic, l'alegria és total.
  

Vull felicitar molt sincerament al Sr. Caudevilla per aquesta obra. Com a lector, haig de dir que he disfrutat amb la seva lectura. Però també el vull felicitar pel fet d'haver lligat tan i tan bé Los silencios del Papa Luna amb la seva anterior obra Yo Vicente Ferrer, el Àngel de la Apocalipsis

Tan sols desitjar-te molta sort, Jesús, i demanar-te que no paris d’escriure i que em permetis tenir l'honor d’ésser present també en la presentació dels teus propers llibres.

Brundibar

Comencem pel principi: educar, significa també, i en primer terme, enfrontar-nos amb més eines al difícil i meravellós art de viure. No es tracta només de tècniques i sabers instrumentals, sinó, sobretot, de valors humans i ciutadans que ens permetin gaudir d’una vida amb més sentit.

Aquesta és la veritable educació per a la ciutadania. Ser ciutadans en totes les dimensions, és a dir, amb criteri, sentit crític, capacitat participativa i, també, la possibilitat de viure la cultura, que és una de les dimensions més fonamentals de la persona.

L’òpera Brundibár va ser composta durant el nazisme. El seu autor, Hans Krása, la va escriure al camp de Terezin. Pocs anys després de l’estrena, Krása va ser deportat a Auschvitz, on va morir. Tot i aquesta desolada situació —en mig de tanta gana, misèria, malaltia i mort—, va sorgir una obra plena d’optimisme i esperança. Un cant a la vida, a la seva bellesa i a la possible bondat de les seves persones.

Brundibár és una oportunitat per conèixer la història, per conèixer i parlar dels valors, de l’ètica, del bé i del mal, de la solidaritat, del triomf d’una majoria sobre una minoria totalitària. Brundibár també és una ocasió per conèixer el món de l’òpera i, per tant, de la música, els seus instruments i característiques.

I que tot això passi aquí, a Sabadell, és ben important. Som una ciutat excepcionalment privilegiada en l’àmbit musical: pels cicles de concerts de la Simfònica, de l’òpera, la música de cambra, els dijous a l’acadèmia Belles Arts o el cicle de jazz al Griffin —o el cicle de Jazz de Terrassa que aquest any també hi participa— o els cicles de Joventuts Musicals o de Sabadell Més Música, per posar alguns exemples d’una llista molt més llarga. Per tot això, val la pena aprendre a estimar la música a la nostra ciutat perquè està plena d’opcions i possibilitats musicals, per a totes les edats, gustos i possibilitats. No en va, aquesta òpera l’hem estrenat moltes vegades a la nostra ciutat des de l’any 2002 i en aquesta edició hi participen 14 escoles.

Aprenent a estimar Brundibár, aprenem a estimar la música i, sobretot la justícia.

Inauguració de la primera Penya Barcelonista de Gais i Lesbianes

El passat diumenge dia 8 de febrer vaig tenir l’oportunitat, en representació de la Federació de Municipis de Catalunya, d’assistir a la inauguració de la primera Penya Barcelonista de Gais i Lesbianes a les instal·lacions del Futbol Club Barcelona.

En aquest acte, entre altres, vàrem tenir l’oportunitat de comptar amb les següents persones representatives d’administracions, entitats i associacions del nostre país:

- En representació de la Directiva del FC Barcelona, els senyors Albert Perrin, Patrick Auset, Xavier Bagués, Jordi Torrent i la síndica del soci, la Sra. Magda Oranich
- El Sr. Joaquim Mestre, regidor de Drets Civils de l'Ajuntament de Barcelona
- La Sra. Carme Porta, secretària de Família de la Generalitat de Catalunya
- Els directius espanyol i europeu de les federacions d'esport gai, Sr. José Maria Vázquez i Sra. Tanja Walther-Ahrens.
- I l’amic Jordi Petit com tot un referent d’aquest col·lectiu.

Fou un acte solemne i alhora entranyable, en el qual vaig tenir l’oportunitat de dirigir unes paraules com a representant de la Federació de Municipis de Catalunya. En el meu parlament vaig tenir interès a destacar la importància d’aquest acte cívic per tot el que significa de normalització i respecte de la diferència.

D’igual forma, i també en nom del municipalisme català, vaig poder felicitar alhora que agrair tant als promotors d’aquesta iniciativa, com també al FC Barcelona per demostrar que és molt més que un club

En acabar l’acte protocol·lari, tots plegats ens vàrem dirigir a la porta 92, a descobrir una placa que es vol sumar als centenars que hi ha a la façana del camp i que corresponen a les diferents penyes barcelonistes repartides arreu del món.

Homenatge a la iaia Lluïsa

Per fi he acabat de currar… Mira que m’agrada la meva feina. Però tot i així, a vegades els dies es fan molt llargs. Aquestes dues cantonades que tinc per anar a agafar el bus de tornada cap a casa se’m fan eternes. I això que sempre intento buscar-me al·licients absurds per entretenir-me, i fer que el temps passi més ràpid. Però no hi ha manera… Sort de l’MP3…

Mentre espero l’autobús, m’evadeixo mirant la gent que passa. No sé ben bé què és el que fa que algunes persones em cridin l’atenció immediatament, i en canvi d’altres passin tres cops per davant meu (o per la meva vida) i ni me n’adoni.

Ja està aquí. Pujo al bus i repenjo el cap a la finestra. El bus arranca, i s’atura al mateix cantó, per deixar passar als peatons. Travessa el carrer una personeta que acapara la meva mirada. Camina només trepitjant les ratlles blanques del pas zebra. És una nena, d’uns 5 o 6 anys. El que realment fa que em fixi en ella és que porta pintades les ungles de vermell. Va donada de la mà de la que molt probablement és la seva àvia; una dona de posat entranyable, i mirada de devoció a la néta. Quin vincle tant maco.

Des de sempre m’ha agradat el color vermell.

De sobte, em ve al cap la teoria d’una companya de feina que ella anomena “casualitats còsmiques”. És quan, no saps perquè, sembla que el cosmos s’hagi posat d’acord per ocupar el teu cap amb una cosa en concret. Doncs ara, per mi s’ha donat una casualitat còsmica. Varis fets casuals s’han ajuntat per fer-me pensar en una mateixa cosa. Lògicament, són coses que passen desapercebudes a la vista de tothom, excepte de la persona que les viu; en aquest cas, jo. Mentre espero el bus a la plaça Taulí passa una nena amb les ungles pintades de vermell amb la seva àvia.

El cap se m’omple de records. És d’aquells moments, que si els hagués de dibuixar faria un cap obert per dalt que està ple fins al punt de vessar. En aquest cas vessen coses boniques (que estarien simbolitzades per... per exemple, flors), i coses no tan boniques, més crues (com per exemple... sang).

Penso en la meva àvia. De fet, molt sovint penso en la meva àvia. Fins i tot en contextos que en principis són completament a ella. Però en moments com ara la recordo amb més intensitat.
Després de la seva mort, es fa difícil pensar-hi amb serenitat. És una lluita interna constant per preservar els bons moments, i no només la fi d’aquests, per preservar a la persona a la memòria, per no oblidar-la per molt que la seva absència dolgui.

I és que en el fons, quan una persona et cala, quan una persona és un pilar per tu, no la pots esborrar per molts esforços que facis. Això és bo. És una persona que ha impregnat a la teva persona fins al punt que mai desapareixerà, perquè està en tu. Tu ets una mica aquesta persona. Jo, sóc una mica ella.

Dit: fàcil. Fet: molt complicat. Assumir que ja no hi és... és pràcticament impossible. Assumir que no hi ha res a les teves mans perquè això canviï... encara més impossible. Només queda resignar-se. La mort és això. És saber que ja no tornaré a menjar mai més els millors macarrons del món, i que mai sortiré sempre de casa d’algú amb una bosseta de pomes a la mà.

A vegades, jo mateixa, ni tan sols he estat conscient del paper tan i tan vital que ha jugat a la meva vida. Saps que l’estimes, que vols estar amb ella. Saps que per tu, felicitat, vol dir moltes coses, però una d’elles és que et rebin dient: la meva reina!!! I són aquestes coses les que una, quan ja no hi són, no pot parar de trobar a faltar.

Hi ha actes que no tenen el mateix mèrit si no li comunico. És absurd, perquè l’acte és el que és, i jo he d’estar orgullosa de l’acte, del que he aconseguit. Però no, jo em sentia orgullosa, sobretot pel reconeixement que ella li donava a aquests actes. Per l’alegria que li provocaven. I clar que hi segueix havent gent que se n’alegra, se n’orgulleix, dels meu avenços. Però no sé, és diferent. Hi ha coses, que en certa manera feia per ella. Treure’m un títol d’anglès (perquè ella pogués dir a la tenda que la seva néta tenia el títol de professora d’anglès), treballar sempre al màxim per ser el més autosuficient possible (perquè ella se n’orgullís que a la seva néta no li queien els anells per treballar de cambrera), aprendre constantment i treure les millors notes possibles (li encantava saber que la seva néta era de les millors de la classe)... són actes que, pel simple fet de no poder comunicar-los-hi, de no poder rebre l’alegria que ella em transmetia en assabentar-se’n... perden valor.

Això no vol dir, ni molt menys, que pel fet que ella no hi sigui jo deixi de fer totes aquestes coses! No és pas això el que ella voldria! Però si que vol dir, que el valor que em reporten a mi és una mica més petit.

Ara bé, d’una altra manera, menys real, menys física li segueixo comunicant. Parlo amb mi, com si estigues parlant amb ella. I això em fa adonar que, en certa manera, pensar per ella, o pensar en ella, em fa retrobar-me una mica amb mi mateixa. És com un fil, molt íntim, molt personal, amb la meva pròpia arrel.

Les flors i la sang no paren de vessar, s’escampen al meu voltant. Estic deixant l’autobús tacat de vermell, i ple de pètals, tots ells, com no, de color vermell! Es barreja tot entre si... es barreja la sang, la mort, la buidor, el trobar a faltar un puntal vital, la necessitat no complerta, la irrevocabilitat... amb els pètals, l’essència d’una mateixa, els records, les alegries viscudes, l’amor infinit (i com la mort, irrevocable).

En el fons, me n’adono que sóc afortunada de trasbalsar-me així per la mort d’una persona, la iaia Lluïsa, perquè en el fons no deixa de ser una manifestació de la importància que va tenir a la meva vida aquesta persona, de la petjada que ha deixat en mi, en tots els racons del meu cos, del meu cap, del meu cor. I això, ho tindré amb mi per sempre.

De sobte, atabalada, m’aixeco del seient de l’autobús. Ja he arribat. Final del trajecte. Torno a recollir tots els pensaments dins del meu cap. Baixo i enceto el camí cap a casa. Acabo de decidir que avui em pintaré les ungles de vermell.


Petit text dedicat a la Iaia Lluïsa, a data de 25 de Novembre del 2008, just un any després de la seva mort.

Georgina Monge López

Intel.lecte i Nova 3, trentè aniversari

Sortint de la inauguració de la Biblioteca d'humanitats, i amb motiu de la celebració del trentè aniversari de la Galeria Intel·lecte i Nova 3, vaig assistir a la inauguració de l’exposició antològica i gràfica commemorativa de l'efemèride. A més de poder contemplar magnifiques obres de Ramon Noè, o de l'Alfons Borrell i de tants artistes que han estat vinculats a aquesta galeria, vaig poder saludar, a més de la Sra. M. Antònia Blasco —la seva propietària i autèntic motor i ànima d'aquest espai d'art— amics com el Ricard Calvo o l'Emili Hierro, la qual cosa sempre és un plaer.

Des d'aquí voldria felicitar la M. Antònia per haver mantingut durant tres dècades un focus de cultura i d'art tan important per a Sabadell.

Per molts anys!

Presentació del Cicle Politeia

Dijous 6 de novembre vàrem fer la roda de premsa de presentació del Cicle Politeia, un esdeveniment clàssic en el mon cultural i social de Sabadell.
En aquest ocasió vaig tenir l’oportunitat de compartir taula amb el Sr. Xavi Zulet, representant de la prestigiosa entitat Lliga dels Drets dels Pobles, coorganitzadors amb l'Ajuntament d'aquest Cicle.

L'objectiu que perseguim és oferir a la ciutadania, mitjançant fòrums de debat del pensament i de les idees, referents en valors cívics i polítics, escollint temes d’interès i ponents d’alt nivell.
Un dels grans mèrits que ha tingut des de sempre Politeia és el d'apropar-se als temes d’actualitat, als temes que interessen evitant divagacions sobre qüestions abstractes o allunyades de la realitat.

Per tant, si hem d’estar molt contents de les edicions anteriors, encara ho hem d’estar més de la present tant pel que fa al tema com als ponents.

Pel que fa al tema: l’abstenció (versus participació). Malaltia social que es manifesta en cada elecció d’una manera preocupant. Per què és produeix? És degut al desencant com diuen uns, o com a conseqüència de la comoditat de la societat del benestar que diuen altres. On ens pot portar? A fórmules totalitàries o bé, com a alternativa, a inclinar-nos cap a estratègies de democràcia participativa? Quina és la legitimació dels càrrecs electes quan els percentatges de participació han estat molt baixos?

D’aquestes i de moltes altres qüestions tindrem oportunitat de reflexionar amb uns ponents d’altíssim nivell que ens oferiran la seva visió des de perspectives diferents però alhora complementàries: Manuel Pimentel, Ferran Mascarell, Sílvia Coppulo, Margarita Riviere- i Jordi Sánchez.

Per tant, res més, tan sols felicitar totes les persones que faran possible aquest cicle Politeia i molt especialment a la Lliga dels Drets dels Pobles, perquè sense aquest treball conjunt no hauria estat possible l’organització d’aquest esdeveniment tan important per a la nostra ciutat.

Adeu amic Joan

Ahir al matí em vaig assabentar del traspàs d'un gran ciutadà i d'una millor persona: l'amic Joan Barberan. Un home que estimava Sabadell i estimava el Sabadell.

Treballador incansable, i amb una amabilitat i generositat fora del comú, sempre tenia una frase amable per a tothom..

Encara recordo, amic Joan, el dia que em vas sorprendre amb un bonic regal: una col·lecció de fotografies antigues de l'antic camp de l'Arraona i una foto aèria del Club Natació Sabadell, les quals, des del dia que me les vas lliurar, estan penjades al meu despatx. A totes les persones que s'hi han interessat sempre els he dit: "Són un obsequi del meu amic Joan Barberan". Eren còpies de les originals que, amb la teva habitual generositat, havies lliurat a l'Arxiu

I també em ve a la memòria aquell dia que em vas fer veure aquell vídeo de promoció del Centre d'Esports, que fou idea teva, el qual acabava dient "...A Sabadell... del Sabadell!".

Joan, a partir d'ara no et trobarem per la Rambla, ni et veurem organitzant actes solidaris o de captació de nous socis per al teu Centre d'Esports Sabadell, però et puc ben assegurar que totes les persones que t'hem conegut et seguirem tenint molt present.

Acte de cloenda Lluïm diferències, vestim il.lusions

Sabadell és una ciutat on conviuen moltes realitats culturals diferents. Aquestes realitats han comportat noves formes d'expressió cultural interessants de compartir i que han estat l'origen d'aquest projecte que hem anomenat "Lluïm diferències, vestim il·lusions".

Vint-i-quatre dones procedents de la diversitat cultural més absoluta n’han estat les veritables protagonistes. Han aconseguit desenvolupar un taller de costura, un cicle de conferències, una exposició de fotografies, una altra de vestits i fins i tot una desfilada.

És per tot plegat que, a l'hora de fer balanç d'aquest projecte, podem concloure sense cap mena de dubte afirmant que ha estat una experiència molt interessant tant per les persones que hi han participat directament com pels que ho hem fet d'una manera indirecta.

Per tant, tan sols fer-los arribar una felicitació molt sincera que cal fer extensiva a totes les persones que els han ajudat: monitors/es, professors/es, tècnic/es... i molt especialment al Sr.. Antoni Miró, el qual, des del primer moment, va avalar aquest projecte.

Moltes felicitats!

Jornada Joan Sardà 2008: "La comunicació a l'empresa"

Avui (4 de novembre) hem pogut gaudir d'un acte molt interessant organitzat per Caixa SBD dins del marc de la Jornada Joan Sardà 2008, que enguany ha versat sobre "La comunicació a l'Empresa"

Aquesta Jornada, a la qual he tingut l'honor de ser convidat en l'acte inaugural compartint taula amb el Sr. Salvador Soley, president de Caixa Sabadell, i amb el Sr. Antoni Soy, secretari d'Indústria i Empresa de la Conselleria d'Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya, i al posterior dinar col·loqui, ha constat de dues parts. En la primera, fent de moderador el Dr. Carles Murillo, catedràtic d'Economia de la UPF, han fet de ponents els Sr. Manel Adell, director general de Desigual, i el Sr. Pau Herrera, director general de BPMO. En la segona, el Sr. Manuel Campo Vidal ens ha fet una conferència molt interessant que ha acabat amb un enriquidor diàleg.

Moltes gràcies i moltes felicitats a Caixa Sabadell per organitzar un esdeveniment tan important per a la ciutat!

Fotos realitzades per la Sra. Berta Tiana i cedides amablement per l'Obra Social Caixa Sabadell.

Fiesta del cocido andaluz

El diumenge 19 d'octubre vaig tenir l’oportunitat de compartir el tradicional "cocido", organitzat pel CCRA San Sebastián de los Ballesteros, amb una bona colla d'amics: el Josep Escartín (síndic municipal de Greuges), la Marisol, la Carme Folch i el seu marit —el Marià de SBD Sardanista—, l'Alfonso del CCAHR Virgen de Gracia i la seva esposa —la Concha—... i tants i tantes amigues i amics del CCRA San Sebastián de los Ballesteros.

A tots ells, moltes gràcies per la bona estona que vàrem poder compartir.

Per molts anys, Saballuts!

El diumenge dia 26 d'octubre vàrem tenir l'oportunitat d'assistir a la Jornada Castellera on, a més dels Saballuts, ens varen acompanyar una colla de Terrassa i una altra de Figueres.

Fou una jornada una mica accidentada, ja que les coses no varen acabar de sortir bé del tot. Fins i tot vàrem tenir un ensurt amb dos membres de la colla de Figueres que hagueren de ser traslladats a l'hospital després d'haver fet llenya. No obstant això, i tal com em va comunicar l'amic Jordi Sempere, les ferides no foren de consideració.

Malgrat aquests petits incidents, tots plegats vàrem poder gaudir d'una bonica Jornada Castellera. Per molts anys, Saballuts!